L'espai habilitat, just a l'entrada del centre cívic, està clarament fragmentat en dues parts. Podríem assegurar que l'organització divideix el conjunt entre imaginació etèria i realitat actual. Convida a la reflexió.
La part esquerra, àmplia i oberta, conté quadres amb fotografies, impreses en teles, de murs amb quadres més petits on s'hi observen cares superposades. Aquestes merament suggereixen un mig somriure. També hi ha llenços amb dos nivells d'imatges de maons.
 |
| Cel i parets. Rostres amagats potser rere les parets. |
Per altra banda, la part dreta, que s'amaga rere un envà gruixut, està formada per una paret amb fotografies de vistes de Barcelona. Les diferents perspectives, totes agafats des del cel i protagonitzades per masses d'edificis, es presenten sota la següent frase, en català i castellà, d'un autor força conegut:
L'infern dels vius no és una cosa que serà, n'hi ha un, és aquell que hi és ja aquí, l'infern que habitem tots els dies, que formem estant junts. Dues maneres n'hi ha de no patir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l'infern i tornar-se'n part fins el punt de no veure'l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continus: buscar i saber conèixer qui i què, enmig de l'infern, no és infern, i fer-lo durar i donar-li espai.
Les ciutats invisibles, Italo Calvino
 |
| Barcelona com es veu. La pregunta és: com la veiem cadascú de nosaltres? |
Amb aquest recorregut, Montse Ortega denuncia l'oblit, la invisibilitat i la buidor dels edificis de la ciutat que s'erigeixen i desapareixen sense pensar en el seu valor. Per això, proposa l'experiència d'acolorir les parets amb “Murs amb valor afegit” i reivindica el graffit com a forma qüoditiana d'expressió urbana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada