dijous, 8 de març de 2012

Jorge Luis Marzo: “Som cecs perque veiem imatges”




Jorge Luis Marzo (Barcelona, 1964) és historiador de l’art i antropòleg, curador d’exposicions, escriptor i professor de l’Escola Elisava/Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. A més a més, és autor de llibres com ¿Puedo hablarle con libertad,excelencia? Arte y poder en España des de 1950 (2010)Art modern i Franquisme, Fotografía y activismo social(2006), o, Planeta Kurtz (2002). Actualment es troba fent un taller d’Intrusisme visual a Can Felipa en relació amb l’exposició Àmbits d’intrusió que presenta el centre cívic. 


Com ens afecten les imatges?
Les imatges són a tot arreu, de fet, som cecs per que veiem imatges. Abans les imatges eren un reflex de la realitat, actualment, la realitat es constitueix només a través d’imatges.
El problema és la imatge artística. L’obra d’art no és res més que explorar l’entorn que tens per revelar la relació secreta de les coses. Això només es pot fer a través de la imaginació, no de la fantasia. I la imaginació és conflictual; has de revelar el que precisament les imatges no et deixen veure. Però, la majoria de la gent reconeix l’art en unes claus ridícules. Als nens els ensenyen a ser sensibles, i, en realitat, l’artisticitat recau en l’entorn; qualsevol cosa que tu posis en un context artístic esdevindrà art.

Així doncs, l’espai ens delimita?
Si t’hi fixes, als museus, la gent adopta tot un comportament institucional i actua com a l’església. Això neix al s.XIX les galeries aristocràtiques van veure’s afectades per la revolució i els museus de cop i volta van obrir les seves portes a tota la ciutadania, convertint-los en el seu temple. Les elits ho fan perque la gent “aprengui”. Aprengui a que? A comportar-se apropiadament davant de l’obra d’art. Per tant, el que fan els museus és disciplinar l’espectador a l’hora de consumir art. Davant d’una obra tu intentes identificar el per què és tan bo, però la gent no ho sap; li diuen que interpreti ella, i, per tant, es desmotiven perque no tenen cap criteri d’interpretació. Per això només un 8% dels espanyols van als museus, i, precisament un 8% dels espanyols són els que es dediquen a l’art i la cultura. Per tant, qui va als museus?

De qui és culpa?
Jo no sóc dels que penso que qui no entén l’art contemporani és “gilipolles”. El que crec que s’ha disciplinat molt a la gent a l’hora de consumir material artístic i que no poden entendre una altra sensibilitat artística que no vingui autoritzada i tutoritzada pels experts.

Què es pot fer, doncs?
No podem esperar que la gent vingui als museus. La pregunta és, com puc fer que la gent pugui retrobar-se amb sentiments, actituds prèvies, al fet de pensar que només es pot consumir art en un espai codificat? Com puc aconseguir reaccions diferents? Doncs sortint! Infiltrant-nos a la premsa, la radio, la televisió, sortint al carrer; a l’espai públic. Infiltrats en uns codis que no són els naturals de l’art serem capaços de provocar determinades reaccions. Un exemple és el que va fer Orson Wells amb La guerra dels móns.

S’està fent actualment això?
Sí, un exemple és un artista valencià que m’encanta. A l’any 82, ell es va vestir de captaire, es va amagar la cama com si no en tingués, i es va omplir el forat amb una pota de pernil amb el mitjó i la sabata. Quan es va posar a demanar diners la gent no li feia ni cas. Es va posar a cridar fort, i, “ni puto cas”. De cop i volta es treu la cama, treu un ganivet i comença a agafar-se trossos de la cama. Un guàrdia civil es va desmaiar. Això ho feia al teatre i tothom reia.
El taller el volem conduir així, intentant aproximar-nos a experiències artístiques no codificades des d’un punt de vista espais.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada